Aquestes tres entrades, però, no només repassen desfasaments de les nostres vides, sinó que també volen servir d'homenatge a totes les persones que en van formar part. Sou els amos :-). Per acabar, dir que sí, que sé que ja fa un fotimer de mesos que va passar, però primer per falta de bloc, i després per falta de temps, no ho he pogut publicar; lo bueno se hace esperar :-P.
Diumenge, 29 d'octubre de 2006
Port Aventura: tots els camins porten a Sodoma
Em llevo escandalosament d'hora per ser diumenge (i qualsevol altre dia): les 6:30. Amb una barba similar a la de Valle-Inclán, arribo força puntual a Sants Station, on trobo el Marcel i el Víctor. Va arribant la gent: Jessi, Silvia, Salva, etc. Tots amb les mateixes cares de sobats. Al viatge d'anada ens dediquem a riure, parlar, fer fotos i, en el meu cas, sobar-la (esperàveu una altra cosa?xD).
Just a l'entrada de Port Aventura ens trobem amb la resta: Marta, Arantxa, Sònia i David
. La Laurissima & friends arriben (només) una hora i mitja més tard al lloc dels fets, però ens n'oblidem ràpidament quan entrem per la patilla (perilla en el meu cas) al recinte. A més, l'estona d'espera ens ha servit per obrir el que serà una de les fonts de rialles: les fotos pseudopornos, Sodoma inspiration. No puc reproduir per escrit com ens vem partir amb fotos com la de la dreta, però com que una imatge val més que mil paraules, aquí la teniu xD.
Lo dit, entrem i comença el festival de cinema pseudoporno Sodoma (un dels propers articles serà "La cartelera de Sodoma", allà us en donaré detalls "a fons"). Anem primer a la Casa del Terror, on patim diversos accidents: a la Laura li agafa per tocar coses que no s'han de tocar i un actor es fot a increpar-la a dos nanomilímetres de la seva cara, a d'altres els agafa per sortir per la porta d'emergència... i el menda lerenda li diu "bona nit" sense cap tipus de rubor a la Carrie mentre passa pel seu costat.
Es van encadenant les atraccions (Dragon Khan, Huracán Cóndor), i al Tutuquisplash quedem tots xops, ulleres incloses (val, algun dia m'hi instal·laré un parabrises xD). També fotografiem la Marta en sus más dulces sueños, i fem un dinar amenitzat per un grup de música, el repertori del qual és tan variat que consta de...4 cançons que van repetint com es tractés del Windows Media Player en viu xD. Amb les panxes plenes i les butxaques buides, tornem a l'ataque. Propera parada: Stampida. Ens divertim mentre fem cua amb el "garanganga" de l'Arantxa i un joc que bé podria haver format part de "Cifras y letras".
Tot el que ha passat fins ara, però, és tonteria al costat del que ha de passar. Els astres i les estrelles es
conjuguen per a què la Laurissima, que fins ara no ens havia provocat cap espasme als abdominals, ens en provoqui 56461516313553453 de cop. La Laurissima es posa al capdavant del grup, a l'entrada de la Casa del Terror, i jo, que sóc l'últim, li dic "olé tus huevos!". Es gira cap a mi i aixeca el braç del pal animadora, i en aquell instant surt disparat un Freddie Krueger de dins la Casa, i li fot un crit a la Laura que se sent a l'altra punta del parc. L'ensurt de la Laura és històric, i com ens partim la caixa nosaltres ho és encara més. A dins, un paio amb motoserra està a punt de fer l'extremunció a la Laura, però en sortim vius.
La cosa, evidentment, no acaba aquí. Al tren de la mateixa Casa del Terror, el Salva es col·loca pels llocs de davant i el Marcel i jo per darrere ("por detrás" ;-)). Comencem a llençar piropos al Salva a crits ("tío bueno", "macizo", "jamoncete", etc.). Enmig d'això, un home ja fet i dret, d'uns 35 anys, que és just al davant nostre i té la filla al costat, també s'anima i crida "guapo!" al Salva. La nostra partida de caixa és, lògicament, sonora.
Per postres, pugem al Dragon Khan quan ja és de nit, amb la lluna contemplant-nos. També hi he pujat de dia. El que passa a cada instant és la força que et fa gran, 29 d'octubre. Després, fem una bona correguda per no perdre el tren, i un cop allí, seguim amb el joc lingüístic, les malinterpretacions i les fotos a gent sobant (noves víctimes: Silvia i Víctor).
Arribo a les 11 de la nit a casa, amb més cansament als abdominals que a les cames. Dia històric, sí senyor. Bona nit.
-----------------------------------
* mp3: No Doubt - Don't speak
Em llevo escandalosament d'hora per ser diumenge (i qualsevol altre dia): les 6:30. Amb una barba similar a la de Valle-Inclán, arribo força puntual a Sants Station, on trobo el Marcel i el Víctor. Va arribant la gent: Jessi, Silvia, Salva, etc. Tots amb les mateixes cares de sobats. Al viatge d'anada ens dediquem a riure, parlar, fer fotos i, en el meu cas, sobar-la (esperàveu una altra cosa?xD).Just a l'entrada de Port Aventura ens trobem amb la resta: Marta, Arantxa, Sònia i David
. La Laurissima & friends arriben (només) una hora i mitja més tard al lloc dels fets, però ens n'oblidem ràpidament quan entrem per la patilla (perilla en el meu cas) al recinte. A més, l'estona d'espera ens ha servit per obrir el que serà una de les fonts de rialles: les fotos pseudopornos, Sodoma inspiration. No puc reproduir per escrit com ens vem partir amb fotos com la de la dreta, però com que una imatge val més que mil paraules, aquí la teniu xD.Lo dit, entrem i comença el festival de cinema pseudoporno Sodoma (un dels propers articles serà "La cartelera de Sodoma", allà us en donaré detalls "a fons"). Anem primer a la Casa del Terror, on patim diversos accidents: a la Laura li agafa per tocar coses que no s'han de tocar i un actor es fot a increpar-la a dos nanomilímetres de la seva cara, a d'altres els agafa per sortir per la porta d'emergència... i el menda lerenda li diu "bona nit" sense cap tipus de rubor a la Carrie mentre passa pel seu costat.
Es van encadenant les atraccions (Dragon Khan, Huracán Cóndor), i al Tutuquisplash quedem tots xops, ulleres incloses (val, algun dia m'hi instal·laré un parabrises xD). També fotografiem la Marta en sus más dulces sueños, i fem un dinar amenitzat per un grup de música, el repertori del qual és tan variat que consta de...4 cançons que van repetint com es tractés del Windows Media Player en viu xD. Amb les panxes plenes i les butxaques buides, tornem a l'ataque. Propera parada: Stampida. Ens divertim mentre fem cua amb el "garanganga" de l'Arantxa i un joc que bé podria haver format part de "Cifras y letras".
Tot el que ha passat fins ara, però, és tonteria al costat del que ha de passar. Els astres i les estrelles es
conjuguen per a què la Laurissima, que fins ara no ens havia provocat cap espasme als abdominals, ens en provoqui 56461516313553453 de cop. La Laurissima es posa al capdavant del grup, a l'entrada de la Casa del Terror, i jo, que sóc l'últim, li dic "olé tus huevos!". Es gira cap a mi i aixeca el braç del pal animadora, i en aquell instant surt disparat un Freddie Krueger de dins la Casa, i li fot un crit a la Laura que se sent a l'altra punta del parc. L'ensurt de la Laura és històric, i com ens partim la caixa nosaltres ho és encara més. A dins, un paio amb motoserra està a punt de fer l'extremunció a la Laura, però en sortim vius.
La cosa, evidentment, no acaba aquí. Al tren de la mateixa Casa del Terror, el Salva es col·loca pels llocs de davant i el Marcel i jo per darrere ("por detrás" ;-)). Comencem a llençar piropos al Salva a crits ("tío bueno", "macizo", "jamoncete", etc.). Enmig d'això, un home ja fet i dret, d'uns 35 anys, que és just al davant nostre i té la filla al costat, també s'anima i crida "guapo!" al Salva. La nostra partida de caixa és, lògicament, sonora.
Per postres, pugem al Dragon Khan quan ja és de nit, amb la lluna contemplant-nos. També hi he pujat de dia. El que passa a cada instant és la força que et fa gran, 29 d'octubre. Després, fem una bona correguda per no perdre el tren, i un cop allí, seguim amb el joc lingüístic, les malinterpretacions i les fotos a gent sobant (noves víctimes: Silvia i Víctor).
Arribo a les 11 de la nit a casa, amb més cansament als abdominals que a les cames. Dia històric, sí senyor. Bona nit.
"Somos tres machos en celo sedientos de sexo"
Marcel, el Tigretón
-----------------------------------* mp3: No Doubt - Don't speak
4 comentarios:
Només diré una cosa: s'ha de viure! En Dani ho ha descrit molt bé (massa bé potser, saps massa, hauràs de morir), però s'ha de viure. Per això, animo totes les "féminas de buen ver" amigues d'en Dani que llegeixen aquesta bitàcora que vinguin amb nosaltres...! Val, no cuela, no? Jaja, bueno Dani, doncs què dir... Que he deixat el teclat pegajosín! No, no xD Que, efectivament, va ser un dels episodis més mítics del 2006. Nomès afegiré una cosa: "¡Soy muy joven para morir!" La Laura i l'Arànzazu s'emporten el premi a la partida de caja més sonora. I no precissament d'elles xD Però bueno, que ho sabem, som els amos. Els fucking four amos of the Pompeieison Iuniversiti. Potser si repetim no sigui el mateix, però per provar no es perd res. *En Salva comença a organitzar el Sodoma 2007* Ale, espero amb ànsia "la cartelera de Sodoma".
Machorro #3 (segons l'ordre de la foto), Salva
Pd. Gràcies per la publicitat continua xD
Danier, Danier, per quan la entrada de "wô de gran vull shì com la Costa laoshì"? segur k tots l'estem esperant desitjosos!! parlaras dl seu físic? del seu estat de conservació que fa que sembli deu anys mes jove? del seu meravellos llibre? de la seva formació?(2 carreres i un master i un curriculum k ti cagues) dels seus vestits de gala quan queda amb algun xinès? o de la seva increible manera de fotre't la bronca i fer que t'espavilis i et posis les piles a xines?
Queda dit, Dani, espero amb impaciencia la teva oda a la nostra lovely, admired teacher!
Per cert, espero que el Wences no em segueixi ignorant i odiant com fa ara :(.
Ese Danisimo!
Sí, aquell dia va ser molt divertit, i es que sempre va bé evadir-se del món i anar a que te asusten con una motosierra... Día mítico donde los haya, no es pot quedar aqui! Hem de buscar un nou destí per passar-ho encara millor!! Ah, i estic molt orgullosa de ser l'escandalosa number 1!
Bueno, rey, que te vaya bonito i que treballis més, que no fas res a la uni!!!!!!!! No com jo... ;)
Muaksss
Magnífic... No l'hauria descrit millor aquest dia. Hi ha moments descrits aquí que no m'enrecordava, realment veient amb quina alegria t'enrecordes de Port Aventura em sento realment feliç de poder-ne formar part. Són poques les vegades que ens veiem durant l'any, però són realment mítiques. Espero amb impaciència un apartat de fotografies més extens, i evidentment, un altre dia com el que vam passar a Port Aventura.
A part de l'anterior, la moral d'aquesta història és que sempre hem de portar una grabadora a sobre, mai sabem quan direm quelcom transcendental.
Publicar un comentario